El Bosc Que Camina
Pep Coll, l’escriptor de Pessonada, recull una llegenda sobre el castell de
Mur. Com moltes llegendes d’arreu del país, se situa en el temps dels moros.
Diu la llegenda que en temps antics el castell era ocupat pels moros i que els exèrcits cristians havien intentat diverses vegades de conquerir-lo en un atac de sorpresa, però com que aquella muntanya és gairebé pelada de vegetació, eren descoberts immediatament pels defensors.
Després de molt cavil·lar, a un dels capitostos cristians- potser una
estratagema del mateix Arnau Mir de Tost, però la llegenda no ho diu- se’ls va
ocórrer finalment un enginy per tal de poder-s’hi atansar, sense que des de
dalt els descobrissin. L’exèrcit cristià es revestí de branques i
ramatge i, dissimulats així, els soldats van anar avançant muntanya amunt.
La filla petita del castellà moro, una bordegassa de pocs anys, els va
veure pujar de la finestra estant i ho anà a explicar al seu pare.
– Papa, com és que les mates avui caminen? —li preguntà amb
inquietud infantil.
Tanmateix, aquell dia feia un vendaval de mil dimonis i les parets i les
finestres del castell, exposades a tots els vents, gemegaven per tots els
costats.
– No tinguis por, filleta, que els arbres no caminen mai.
És el vent de port que els sacseja –li contestà amorosament el pare.
Els cristians, emboscats pel fullatge i protegits pels bramuls del vent,
van poder arribar fins al peu de la muralla, sense ser descoberts pels
guardians. I, gràcies a aquest estratagema, aconseguiren, poc després,
apoderar-se d’aquesta estratègica fortalesa.
No hay comentarios:
Publicar un comentario